Carles González

El temps és un riu que no té ribera,
un pas silenciós sobre el fang de la història,
una llum que s'esmuny, una vella quimera
que guarda la pols dins l'arcó de la memòria.

No és una línia que es traça amb mesura,
ni un rellotge de sorra que cau amb paciència;
és l’ombra que creix en la nit més obscura,
la llavor que esclata amb secreta violència.

Avui som aquí, en aquest punt infinit,
on el futur esdevé, sense treva, passat;
som el batec que s’escapa d’un crit,
som el que s'ha perdut i el que hem estimat.

El temps és l'escultor de les nostres mirades,
el que solca la pell amb els solcs de la sort,
el que esborra els camins i les velles petjades,
i obre les portes que ens duen al port.

S’escola entre els dits com aigua corrent,
de vegades un segon és una vida sencera,
de vegades un segle és només un moment,
una saba que bull quan arriba la primavera.